Pel fet de reunir el bo i millor de la intel lectualitat i del periodisme de Catalunya, l'Ateneu ha estat sempre un centre generador d'opinió, on arribaven els corrents de la modernitat europea i on es podia discutir dels grans temes del moment, fins el punt que va ser considerat durant molt temps la veritable redacció «a l'ombra» de la premsa catalana.
L'ús del català en una corporació del relleu de l'Ateneu feia palès ja aleshores que el problema de la llengua se situava en el centre del plet català, i que la creixent transcendència pública li donava una dimensió política indiscutible.
L'any 1895, Àngel Guimerà fa el primer discurs en aquesta llengua en un acte d'aquella naturalesa. Valentí Almirall consolida l'assalt catalanista a l'Ateneu com una peça clau de l'estratègia que desembocaria en l'èxit electoral de 1901. El seu discurs reivindicava l'ús del català en l'espai públic. Joan Maragall, el 1903 fa una bella composició on reivindica la defensa del català des d'una corporació com l'Ateneu; i posa l'èmfasi en el riquíssim patrimoni de la llengua popular. El gener de 1925, Pompeu Fabra, amb el seu important paper en la tasca de normalització moderna del català, fa del seu discurs un acte polític i de desafiament a la dictadura. Finalment, Pere Coromines, el 1928 presenta un estudi de la identitat dels pobles i del seu «fet diferencial».
Els discursos inaugurals del curs són, doncs, documents que ens permeten prendre el pols a l'estat de la cultura en moments que encara avui ressonen a la nostra memòria col lectiva.